Plastilina vol ser un conte de por en vers. Vol ser un nen cantussejant bàrbarament mentre juga —i on el joc, com perdre el temps, seria una resistència contra la inscripció mecànica dels homes i de les dones a la maquinària productiva. Plastilina vol ser un crit enrogallat contra l’engranatge («pedra-pedreta, ben rodoneta…»), vol ser el pànic profilàctic davant de l’esclat roent i inevitable de la vida, davant de la reproducció imparable dels organismes —que és, en darrer terme, la reproducció implacable de l’engranatge de la mort; fumar mata i viure, també, i com defensa Marta Segarra, la gran malaltia del segle XXI serà una malaltia autoimmune: el racisme, les fronteres, els anticossos, la BRIMO, la xenofòbia… Plastilina, doncs, és l’expressió d’una fòbia metabòlica, i és per això que el poemari s’inspira en els escenaris de cineastes com ara David Cronenberg o John Carpenter, així com en el d’autors com Stephen King però, també, Mercè Rodoreda i Víctor Català: «Pareu la mola, que el dimoni la roda… per matar-me», que fa dir la Víctor a la seva infanticida. L’encert del llibre, aleshores, potser té a veure amb aquesta voluntat de crear un imaginari proper al gènere fantàstic i de terror, però en forma de poema, i mitjançant un estrofisme que tot sovint recorre a la mètrica regular en un intent de reproduir, d’una banda, aquell cantusseig bàrbar dels nens però, també, aquell metrònom inanimat dels pinyons i de les dents afilades dels engranatges («…tiroliro-là, tiroliro-leta»). Més enllà de la mètrica, però, el metrònom s’estén, com un contagi, per la via d’una rima interna que dona títol al llibre, a les quatre seccions que el conformen, i a la idea de fons que dona sentit al poemari i que ens parla de la plastilina com a base purínica (plastil-) de la despossessió (-ina).
