Nadia
Ghulam
1985
Afganistan
si
Nadia Ghulam va ser un noi entre els 11 i els 16 anys a l’Afganistan estripat per la guerra i ‘pacificat’ pels talibans. Va sobreviure al terror refugiada en la identitat del seu germà mort. Avui viu a Badalona, i somia en tornar al seu país com una dona lliure.
La cara de Nadia Ghulam no té una edat clara. És jove i madura alhora. És com si les experiències terribles per les quals ha passat haguessin accelerat el procés natural de la vida i la seva pell guardés una memòria torturada, que apunta de sobte, en alguns gestos. El seu passaport afganès diu que va néixer dona, el 4 de juny de 1985, a Kabul, però ella ha viscut part de la seva infantesa i gairebé tota la seva adolescència enfundada en una identitat masculina. Nadia va ser Zelmai, el germà gran assassinat en la guerra civil que va donar pas a la terrible pau dels talibans, el 1996. I ho va ser amb tanta intensitat i aplicació que la seva identitat de dona naufraga de vegades en aquesta memòria que ella mateixa reconstrueix, asseguda davant una tassa de te, un matí d’octubre, en una cafeteria de Barcelona.
El secret del meu turbant. (amb Agnès Rotger Dunyó) Barcelona: Columna, 2010
Contes que em van curar. (amb Joan Soler i Amigó) Barcelona: Columna, 2014
La primera estrella del vespre. (amb Javier Diéguez) Barcelona: Rosa dels Vents, 2016
El llenyataire de Kabul. (amb Mona Brunet) Barcelona: La Tija edicions, 2020
El país dels ocells sense ales. Barcelona, La Galera, 2021
El secret del meu turbant. 43è Premi Prudenci Bertrana, 2010.
