En alguna banda hi ha una festa, un home i una dona es posen d’acord per allunyar-se del xivarri i pujar a una habitació. És aquí on comença La festa; el que passa després fins al final és un estira i arronsa entre aquestes dues persones estranyes i alhora tan properes, que a mitjanit corren el risc de quedar-se totes soles en una festa qualsevol. Potser hauria d’afegir-hi alguna cosa més, que amb això no n’hi ha prou per tal de despertar l’interès d’algú com a mi m’agradaria. D’altra banda tampoc no estic segura de triar les paraules justes; una mica em sento com si fos davant de l’aparador d’una rellotgeria i hagués de triar l’hora exacta. Sempre m’ha semblat que la persona menys indicada per explicar una obra és qui l’ha escrita -si més no és el que em passa a mi-, no sé què dir que no hagi dit ja a la mateixa obra a través de l’escenografia, els diàlegs, els sorolls, els silencis… Encara que només sigui damunt d’un paper. I ara, tan a prop de l’estrena, sóc conscient que «La festa, s’ha anat de mica en mica entre tots els que d’una manera o altra hi estem implicats. Ja no és només meva, tot i que la vaig encetar i es tracta de la mateixa història entre un home i una dona que jo volia explicar al començament de tot, ja fa uns mesos, quan el Centre Dramàtic ens va proposar a quatre autors de fer una obra sobre una parella, i a mi se’m va ocórrer posar-la en una festa, fer-la prou agosarada per fugir-ne, i a partir d’aquí una mica deixar-la fer.
LLUISA CUNILLE
(extret del programa de må de l’obra)
1996
Lumen
Barcelona
ISBN / ISSN 8426422799
