Notava que m’anaven humitejant les parpelles i els llavis cada poca estona. La llum que m’arribava de l’altra banda era blavosa. A l’olor del lloc s’hi barrejaven diferents aromes que semblaven contradir-se entre si: lleixiu, alcohol de cremar, plàstic, roba neta de tintoreria, perfum afruitat i a vegades, quan s’obria una porta que quedava just al meu costat, olor de vomitat, pipi o caca.
No em feia mal res, però em molestaven diferents parts del cos, com el coll, on notava un pes a la part dreta que m’impedia estirar-lo cap a la banda oposada. També notava quelcom que em pressionava el canell esquerre com una polsera que t’estreny més del compte. I les cames… Això és el que més em molestava! No les podia moure! Però quina sensació més agradable quan algú me les aixecava o me les canviava de posició… Glòria!
Recordo que al cap d’uns dies de ser allà vaig començar a sentir la seva veu. Primer no deia res, només plorava i es lamentava de dolor. Algun crit de desesperació a mitjanit que em sobresaltava.
A mesura que passaven els dies, aquella veu agònica que em feia companyia es va anar tornant més dolça. L’escoltava. Parlava de la seva terra, de la seva gent, de les coses que faria quan els metges deixessin que agafés un avió i tornés a passejar pels carrers que l’havien vist créixer. Ella no n’era conscient, però en el meu cap manteníem llargues converses basades en les històries que explicava. Xerràvem fins que perdia la consciència. I l’endemà una altra vegada. I així fins que, com totes les veus que l’havien precedit, va marxar. A un lloc millor. Segur.
Ara ja no conversàvem. Em passava les hores recordant la seva veu dolça, calmada, amb una riallada a cada cinc paraules. La reproduïa a la meva memòria com qui posa en mode repetició una cançó que se li ha enganxat.
La vida va decidir tractar-me millor. Vaig despertar i sense ser conscient del que m’havia passat, vaig començar amb els exercicis de recuperació. Primer en fèiem de respiratoris i al cap d’un parell de setmanes, musculars. La rehabilitació va ser llarga i, a estones, dolorosa. Una bona tarda, va passar la doctora a visitar-me i va sentenciar que estava preparat per anar a planta. Això, per qui no hagi estat ingressat en una UVI, és una de les millors notícies que poden donar-te. I així va ser, tres hores més tard ja era a un ascensor direcció a l’anhelada planta de l’hospital.
L’endemà, caminant pel passadís, vaig fer amistat amb una auxiliar molt simpàtica que va convidar-me a sopar a la sala d’infermeria on es reunien tots els professionals de la unitat. Pensava que ho feia per llàstima. Un jove entre tants vells…
Eren les 7 del vespre i anava a trobar a la meva amiga, l’auxiliar. La vaig veure parada al mig del passadís xerrant i rient amb una noia que portava una bata rosa i una bomba de medicació connectada al braç esquerre. Van callar de cop.
– Volia veure’t despert – va dir-me amb un accent castellà.
La tenia davant, la veu dolça que tant temps m’havia acompanyat. Tenia una cara, era preciosa i seguia allà.
Després de sopar, vam anar a una sala d’espera buida de l’hospital. Aquella nit la conversa va ser llarga i real.
Ens vam acomiadar de matinada, passejant pels passadissos. Ella va quedar-se a la seva habitació, la 208.
Amb el temps vam convenir que allò havia estat la nostra primera cita.
Aquella noia no va poder tornar a la seva terra. Avui vivim en un poble costaner, en un pis petit i ben decorat, amb una gata gelosa i un gos matusser i petoner.
Per sort les coses no sempre surten com les esperes. Si no, quan et podria sorprendre la vida?
2022
Edicions del Núvol
Barcelona
2564-9280
