La literatura catalana entre el segle XIX i XX, és a dir, a tombants de segle, ve configurada per dos clars corrents literaris: el modernisme i el noucentisme.

El modernisme encara manté l’empremta del romanticisme i es caracteritza per una exaltació dels sentits i de les passions. El noucentisme, en canvi, n’és l’antítesi i es caracteritza per un retorn al classicisme, a la tradició i al bon gust.

L’autor que avui presentem és Josep Vicenç Foix, de clara semblança noucentista, però al llindar de les avantguardes del segle XX… no en va un vers seu ho resumeix ben bé: “M’exalta el nou i m’enamora el vell”.

Foix fou poeta, assagista, periodista, agitador cultural i un dels grans mestres de la literatura catalana. L’autor d’És quan dormo que hi veig clar rebé guardons com el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1973), la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1981) i el Premio Nacional de las Letras Españolas (1984).

Tant la seva poesia com la seva prosa són un miratge sensual del paisatge i el caràcter català. A través de la identificació entre el significat, el mot substrat, la paraula, forma, cal·ligrafia i la terra, J.V. Foix va aconseguir una poesia autèntica, no falsejada. En la seva vida, on es va formar en els ambients noucentistes, va rebre la seva rigorosa exigència en el domini de la llengua catalana.
Josep_Vicenç_Foix_i_Mas
El noucentisme va ser un moviment cultural i ideològic molt present a la Catalunya dels primers trenta anys del segle XX. El seu programa modernitzador i catalanista el reflectien la literatura i l’art del moment, però també va influir en el desenvolupament científic i econòmic de principis de segle. Es va caracteritzar per la voluntat de renovació dels intel·lectuals i artistes del nou segle, sovint en contraposició als del segle anterior.

De la Renaixença catalana del segle anterior n’heretava la voluntat de situar la literatura catalana als nivells superiors de la cultura europea. Però en comptes de fixar-se en el passat medieval, el noucentisme posava el focus en la recuperació dels valors clàssics grecollatins, i posava una gran atenció en la forma d’escriure: busquen la bellesa, l’harmonia i estan plenes de cultismes i metàfores.

 

 

 

J. V. Foix és el gran poeta català del segle XX i el passat 29 de gener es va complir el 30è aniversari de la seva mort. Amb aquest gran literat encetem la sèrie ‘Un dels nostres’, amb la que descobrireu els autors cabdals de la literatura catalana.

Gaudiu de la sèrie!

 

Poema “És quan dormo que hi veig clar” per J V Foix (1953)

És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample girasol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
–O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d’una dolça metzina.

Comentari sobre el poema:

El poeta mostra la seva plenitud quan es troba sol amb la seva solitud, com podem visualitzar al vers ‘És quan plou que ballo sol’.

Ell mateix s’assimila a la natura quan ‘viu al cor d’una petxina o és el jaç de la salvatgina’*, i d’aquesta manera retorna als seus orígens, a la natura, ja que els artistes noucentistes fugien de la ciutat i es refugiaven al camp per tal de restituir la humanitat de la persona.  Aquells literats consideraven que des de la Revolució Industrial la ciutat havia anorreat** la persona humana…

I, amb ple sentit oníric***, quan dorm ‘foll d’una dolça metzina’ se li emboiren els sentits i el seny i és quan pot ser realment ell.

Aquest poema destil·la simbolisme en els seus mots. No en va, el vers ‘És quan dormo que hi veig clar’ acompanya les exèquies dels difunts, mostrant com, segons la religió cristiana, amb la mort no mor l’essència de l’ànima humana.

* El jaç de la salvatgina és el cau d’un animal salvatge, que habita al bosc.

** La modernitat de la ciutat havia alienat l’essència de la persona perquè es considerava que els individus esdevenien autòmats enmig del món hostil de la fàbrica.

*** En el món dels somnis…

**** Quan es troba dolçament enverinat de la natura, deixa de pensar amb la lògica i passa a pensar amb la intuïció.