Maria Teresa Roca, davant del quadre de Josep Villaubí i dels poemes de Joan Argenté i Coloma LlealCom ja us vam avançar, el passat dijous 15 d’octubre hi va haver l’acte de donació del quadre  La Maria Assumpta era una nau badalonina del pintor badaloní Josep Villaubí per part de la vídua de l’artista, Maria Teresa Roca.

Va ser un acte molt emotiu on el poeta Valentí Soler va llegir unes paraules en record a Villaubí i a Argenté. La regidora de cultura, Eulàlia Sabater, va ser l’encarregada d’obsequiar un ram de flors a Maria Teresa Roca.

Més informació sobre l’acte aquí.


I tot seguit, podeu llegir el discurs de Valentí Soler i veure les fotos de l’esdeveniment:

Avui recordem dos badalonins il·lustres que ja no són entre nosaltres:  el poeta Joan Argenté, mort  aquest  darrer mes d’agost,  i el pintor Josep Villaubí, que ens va deixar l’any 2004.  Villaubí i Argenté, dos artistes que van ser també dos amics units per l’amor a la cultura. Avui, doncs, els recordem en aquesta Biblioteca a través d’una obra de cadascú: un esplèndid collage del pintor Villaubí (La Maria Assumpta era una nau badalonina) i un poema molt especial de Joan Argenté.  (Fem un parèntesi per comentar que finalment al conjunt hi han estat incorporats també uns versos inèdits que Coloma Lleal va dedicar a la relació entre Argenté i Villaubí, conservats per M Teresa Roca, vídua de Villaubí).

 Argenté i Villaubí. Nascuts tots dos a l’inici dels anys 30  del segle passat, el desplegament de la seva obra  per força havia de tenir com a marc inicial  l‘època  de la dictadura franquista, els foscos anys 50 i 60. Val a dir que calia una forta convicció moral per poder desenvolupar en aquell medi tan advers una obra que evités la sordidesa dels temps que els tocava viure. Tots dos  volien crear des d’una llibertat que els era del tot prohibida pel règim polític. I, malgrat això, a contracorrent d’aquell ambient, l’un i l’altre van anar experimentant i creant la seva pròpia obra. Van cercar i van trobar camins nous que portaven a indrets artístics també renovats. I ho van fer des d’una radicalitat estètica que trencava amb els vells models vigents. Al poema de Joan Argenté titulat “Juntament amb el pintor Josep Villaubí, he après una estètica més o menys així”, hi trobem expressades algunes de les claus d’aquesta proposta de  renovació. Des de l’arrelament en una tradició pròpia, com proclama la referència inicial a Ausiàs March, hi trobem una autèntica voluntat de capgirament quan ens indica que en la seva estètica  “el cel és per terra” i “l’herba al parallamps”. Hi ha també una demanda d’originalitat perquè “Només quan imites / tot resulta ofès”. I una intenció d’adreçar-se a la col·lectivitat, expressada quan diu “que si no hi ha un altre /  jo no puc ser jo”, una actitud artística que refusa l’aïllament i cerca la col·laboració: “De grat escric ara / que naveguem junts”.

Per sort, no estaven sols en aquell camí. De la seva relació amb d’altres pintors i artistes, com  Maria Teresa Roca, Maria Niubó, Esther Estruch,  Julià Garcia o Joaquim Sarriera, entre d’altres,  en  va sortir el grup REM, que aviat faria una exposició al Museu de Badalona el 1958 i una altra el 1960, tot aportant aires de renovació en aquells anys tan resclosits. És evident que caldria  recuperar a fons l’obra i la memòria de tots aquests artistes que van saber resistir i van donar mostres fecundes de creació en uns anys molt adversos. Ells van mantenir viva l’espurna que havia d’encendre la flama de la dignitat artística i moral enmig de tanta foscor. Per això avui també ens plau especialment poder agrair públicament  a M. Teresa Roca  aquest acte de donació d’una obra de qui fou el seu marit, Josep Villaubí, per tal que acompanyi  en aquesta biblioteca de  Canyadó i Casagemes-Joan Argenté el poema que el mateix Argenté va escriure per manifestar la comunió artística a la qual havien arribat  tots dos amics, poeta i  pintor.  Aquesta donació és un acte de consciència ciutadana que honora especialment  qui el fa, la Maria Teresa Roca; però també, d’altra banda, és un acte que hauria d’esperonar els badalonins que el rebem a persistir en el camí de la recuperació i preservació d’una memòria col·lectiva que sovint ha quedat bandejada, quan no fins i tot substituïda, per una altra que ens era imposada i, per tant, aliena. Ja fa massa temps que n’és l’hora. Fem-ho, doncs.  Estem segurs que aquesta donació, aquest acte d’avui, representa una passa endavant en aquest sentit. I per això, Maria Teresa Roca, et donem les gràcies de tot cor.