Acte donació quadre

Acte de donació del quadre ‘Parantos’ de Maria Niubó a la Biblioteca Canyadó i Casagemes-Joan Argenté el 7 de novembre de 2016

 

Introducció

Maria Niubò és encara un personatge per descobrir. Com més coses vaig coneixent d’ella, més veig el poc que en sé i m’adono que la seva vida ha estat intensíssima, sempre relacionada amb l’art i amb la pedagogia de l’art. Ha estat molt autocrítica i, segons explica la família, ha destruït molta obra, cosa que és veritablement una llàstima, però també és cert que, afortunadament, es conserva el diari que va escriure entre el 1964 i el 2010, on deixa constància de les seves inquietuds i reflexions professionals.

Pensant en la Maria, em vénen al cap uns adjectius que em sembla que la qualifiquen molt bé: inquieta, trencadora, agosarada, incansablement treballadora i molt professional. Mirarem de desenvolupar-ho.

La Maria va néixer el 1931, any de proclamació de la II República. És un fet casual i anecdòtic, però no deixa de tenir certa gràcia que la Maria fos una persona trencadora i agosarada tal com va ser-ho també aquella República que es frustraria ben aviat, cosa que, per fortuna, no va passar amb la Maria, que va poder desenvolupar plenament la seva carrera.

Una mostra del ser caràcter inquiet, ja de ben jove, la tenim en el fet que volgués estudiar, cosa poc freqüent en una dona nascuda al principi de la dècada dels trenta.

El 1945 va passar el tifus, malaltia que li va deixar seqüeles psíquiques i físiques, amb les quals va haver de conviure, però que no li van impedir fer la seva carrera. Aquell mateix any moria la seva mare.

Pel que fa als estudis, va optar per fer Magisteri, però no li va acabar encaixant a causa dels continguts i dels mètodes propis del règim franquista. També va començar Farmàcia, però finalment, es va decidir per Belles Arts. Era una carrera que no agradava a la seva família, ja que no li veien futur, i per això la va compaginar amb una feina, la de mestra a les Escoles Minguella. Aquest fet, en una persona fràgil a causa de les seqüeles de la malaltia que havia patit, va significar sens dubte un esforç important i meritori. A més, al llarg dels anys, ja sempre faria compatible la seva feina com a pintora amb la seva tasca pedagògica dins del món de l’art.

 

Artista

Com a pintora, cal destacar els punts que esmentem seguidament:

Va participar en les Exposicions de Belles Arts, organitzades per l’Ajuntament de Badalona amb la idea de crear un fons d’art per al futur Museu, els darrers anys quaranta i primers cinquanta, quan encara era estudiant.

Entre el 1957 i principi dels anys seixanta va fer les pintures al fresc que encara es poden veure a l’església dels Pares Carmelites del carrer de Sant Miquel. Aquesta feina li va donar notorietat: era una jove artista (en femení) que s’atrevia amb una obra de gran envergadura, ja que es tractava de pintar una superfície de 150 metres quadrats. Això representava un enorme esforç físic, ja que, per exemple, havia de fer servir bastides per arribar a les parts més altes del mur. També li va suposar un gran treball intel·lectual perquè va requerir la creació de tot un programa iconogràfic, creat a partir de textos religiosos, adequats a l’edifici d’una església. La Maria, igualment, va assumir un risc professional perquè la tècnica emprada, la de la pintura al fresc, presenta molta dificultat i gairebé no permet fer correccions. Hi havia també una afirmació d’estil: lluny de copiar estils del passat, com el romànic, el gòtic o el barroc, que tant s’apliquen i tant s’adiuen a l’art religiós, va fer les pintures d’acord amb un aire modern, una mica naïf, que va sorprendre i fins i tot gairebé va escandalitzar per la seva modernitat, tan allunyada del neogòtic de l’arquitectura de l’edifici, construït als anys 1920 per l’arquitecte Enric Sagnier.

També el 1957, la Maria va fundar, conjuntament amb Julià Garcia Flaquer i Esther Estruch, el grup artístic anomenat REM, que comentarem al final.

En paral·lel, va canviar radicalment d’estil, cosa que va ser molt atrevit, ja que es va decantar per l’art abstracte, concretament de tipus geomètric, que aleshores no era gens ben vist en els ambients badalonins, molt conservadors i poc mundans. Fins i tot un crític de la premsa local va escriure que l’abstracció geomètrica era especialment poc adequada per a una dona, i que l’art figuratiu era el més adient a la sensibilitat femenina. Cal dir, d’altra banda, que l’estil de la Maria Niubò no s’enquadra pròpiament dintre de l’op art (art òptic), però en certa manera s’hi acosta i de vegades hi fa pensar, per l’ús intensiu de la geometria i la recerca de determinats efectes visuals. Curiosament, el terme op art (art òptic) no apareixeria fins al 1964. Amb això no vull dir estrictament que la Maria s’hi avancés, però sí que, ni que fos de manera intuïtiva, va participar d’una sensibilitat pròpia de l’època que estava vivint i la va saber desenvolupar en un lloc com Badalona, aleshores una ciutat aïllada, un racó de món forçosament apartat de les noves tendències, com ho estava tot el país en aquells anys del franquisme més fanàtic.

També com a pintora, la Maria va presentar obra a diverses exposicions i concursos, com va ser el cas dels concursos internacionals de dibuix Joan Miró, o a l’exposició fons d’art de l’Hospital de Sant Joan de Déu, de Barcelona. Aquesta activitat es va mantenir ben bé fins al darrers anys setanta.

Just en aquella dècada es va començar a familiaritzar amb els ordinadors (en paraules seves, “aquells animals enormes, voraços d’espai i de complexitat”) i va ser una pionera en la incorporació de les eines informàtiques a la recerca plàstica.

Aquesta inquietud ja estava plenament desenvolupada i formulada el 1996, quan la Maria va fer una exposició al Museu de Badalona, titulada Espais infinitesimals. He consultat l’expedient i hi he trobat el projecte que va presentar. Es tracta d’un book o àlbum fet amb molta cura, perfectament plantejat i acabat, amb el seu currículum, una sèrie de consideracions sobre el projecte i fotografies de les obres que volia exposar (recordem que encara no havia arribat l’era digital). Una de les coses que plantejava era que a la sala hi hagués una pantalla d’ordinador, on es veurien les obres que havia creat per mitjans informàtics. La veritat és que vaig veure l’exposició i de memòria no recordo si la pantalla hi era, però tot em fa pensar que no, ja que en aquells moments, al Museu, teníem ben just un parell d’ordinadors per treballar i la presència d’un aparell d’aquest tipus en una exposició de pintura segur que m’hagués quedat a la memòria.

Justament, el Museu conserva dues obres d’aquella exposició, que també incloïa la que avui la família dóna a la Biblioteca Joan Argenté. Les obres del fons del Museu són Toile, etoile (Tela, estrella), joc de paraules que té a veure amb l’obra, on destaquen ràfegues de línies diagonals en blanc i blau sobre un fons nocturn, blau fosc, i Adéu, mama, mo… que al·ludeix a la mort, molt sentida, d’una de les seves germanes. En aquest cas, el quadre es presenta col·locat en forma de rombe i presenta línies blaves i vermelles, que cauen en vertical com llàgrimes amb la superfície blanca de fons. Finalment, Parantos -que s’incorpora a partir d’avui a l’espai de la Biblioteca Joan Argente-, també formava part d’aquella exposició i és, igualment, una peça on mana la geometria: franges irregulars i desiguals de color vermell, verd, groc, blau cel i blau fosc, gairebé morat, estampen amb contundència una superfície blanca i ens fan ballar ulls.

Els textos que la Maria va facilitar al Museu en aquell moment, ens aclareixen algunes coses. Per exemple, que les obres no poden o no han de portar marc (com a màxim un llistó reculat en relació a la superfície) perquè, de fet, el que hi veiem continua més enllà de la tela. Són “un esdeveniment espacial del qual el suport és només un fragment, una mena de flaix sobre un punt de l’infinit”.

També criden l’atenció algunes frases reproduïdes en el tríptic que es va editar, i que són plenament vigents. Una diu: “El mal de l’art abstracte no és que no s’entengui. És qui ningú ens ha ensenyat a entendre cap mena d’art”, que evidencia una mancança de la nostra societat i un tema central de la seva carrera paral·lela com a pedagoga de l’art. També és molt interessant la que diu: “L’art és un mitjà de coneixement: eixampla el camp de l’existència més enllà dels límits de l’estricte coneixement racional”. És d’agrair que algú es molesti a pensar i a escriure sobre la importància de l’art en la nostra vida i la funció tan important que hi compleix, més enllà de les idees, errònies, de l’utilitarisme reductor, segons el qual l’art no serveix per a res.

 

Mestra i pedagoga

En la seva dedicació a l’ensenyament (o més ben dit, a la pedagogia) la Maria va fer molta recerca i va anar molt més enllà del que en aquella època tenia a l’abast en un país com aquest. Es va preocupar per aconseguir llibres d’autors aquí pràcticament desconeguts i introbables, i es va inclinar per Iván Illich i autors americans.

Iván Illich, segons Enciclopèdia Catalana i Viquipèdia, va estudiar filosofia i teologia i es va doctorar en història. El 1951 va marxar als Estats Units, on va exercir com a sacerdot en un barri porto-riqueny de Nova York. Més tard va estar a Puerto Rico i a Mèxic fins que el 1969 es va secularitzar. Va viatjar per diversos països, on va fer classes en diferents universitats i, finalment, va morir a Bremen el 2002. Creia que els mitjans desenvolupats per l’economia industrial i capitalista no eren els adequats per a la societat i, pel que aquí interessa, citarem que un dels temes en què més va aprofundir va ser el de la pedagogia, a través de la seva obra, apareguda el 1971, Una societat sense escola, en què es mostrava molt crític amb les institucions educatives i es decantava per l’autoaprenentatge.

Continuant amb la tasca pedagògica de la Maria, destacarem que va formar part del nucli fundacional de l’Escola Artur Martorell, als anys seixanta, i va crear L’Obrador, taller d’art i experimentació, que va funcionar a Badalona entre el 1968 i el 1978.

Per motius professionals també es va vincular a la ciutat d’Arenys de Mar, on impartia classes, concretament a l’Escola de la Presentació. I, com sempre, va anar més enllà i hi va fundar l’Escola d’Arts i Oficis d’Arenys, oberta el 1983 i que va ser clausurada el 1988, just quan ella va haver de deixar de fer-se’n càrrec a causa del gran esforç que li representava.

Va ser també secretària del I Congrés Internacional sobre Didàctica de les Arts Plàstiques (1975) i Secretària d’organització d’INSEA (International Society Education Trought Art), així com Comissionada d’INSEA a Espanya i el nord d’Àfrica, a final dels anys setanta.

A més, l’any 2000 presentava al Museu de Badalona el llibre Art i educació que, com indica el títol, també gira a l’entorn de la pedagogia de l’art.

 

El grup REM

Com ja s’ha dit, la Maria va fundar el grup el 1957 amb Julià Garcia Flaquer (Julianus) i la seva dona, Esther Estruch. Tal com explica al seu diari, i en paraules de la seva germana, Fina Niubò, el següent que s’hi va afegir va ser el poeta Joan Argenté que justament dóna nom a la Biblioteca a la qual la família lliura ara l’obra de la Maria. Ben aviat s’hi afegiria un altre matrimoni de pintors: Josep Villaubí i Maria Teresa Roca. Curiosament, comptant només els que es dedicaven a la pintura i, per tant, sense incloure el poeta Argenté, el grup REM va resultar ser paritari pel que fa a nombre d’homes i de dones, una cosa ben curiosa, del tot infreqüent a l’època (per no dir excepcional) i de ben segur no buscada.

En aquells moments, la Maria es trobava en un moment de transició estilística de l’art figuratiu a l’abstracte, amb predilecció per la geometria (que també va seduir un altre integrant del grup, Josep Villaubí).

En relació a aquest nou estil que ella descobria aleshores i que l’acabaria identificant plenament, i ja per acabar, voldria citar una frase publicada a La Voz de Badalona el 7 de novembre de 1958, per tant avui fa just 58 anys. Es tracta d’una frase de Maria Aurèlia Capmany, que havia estat professora seva a l’Institut Albèniz, que defineix la Maria Niubò com una pintora intel·ligent enamorada de la geometria. Tot un encert.

 

Margarida Abras

Badalona, 7 de novembre de 2016